Set Ciències, el programa de Viles de Ràdio
que t'explica la ciència que t'afecta de la manera que t'interessa.
Amb Alexis Pitcaíno, Hermès Davantim, Gemma Mateu,
Òscar Janet i Xavi Altafaj.
Buf, porto dues hores davant l'ordinador i no he posat ni el títol.
A veure aquest, neurodiversitats en un món neurotípic.
Genial.
Amb això ja puc fer un pòster, però un programa de ràdio?
Potser és que m'estic exigint massa.
Com sempre, cervell a mil, però focus, zero.
Una altra vegada no aconsegueixo centrar-me.
Tenia setmanes per preparar aquest guió
i ja només em queda una hora i mitja per la gravació i no he fet res.
No es falta de ganes, però és com...
Voler atrapar un núvol.
Sé que hi ha idees, sé que hi són,
però totes van tan de pressa, una cosa porta a l'altra i al final res.
TDA que han estat pur.
Ai, voler parlar de neurodivergències mentre lluites amb la teva és, si més no, poètic, no?
Sí, com fer una cursa de relleus amb un mateix i anar a l'últim i al primer a l'hora.
I a sobre, aquella veueta interna jutjat-me.
És una veueta que puc recordar fins a la infantesa.
Una altra vegada els he fallat.
Què si ets massa dispers?
Massa intens.
Però si tens capacitats,
només t'hi has de posar,
com si no m'hi posés.
Recordo al col·le.
Deien coses a classe
i tot d'una començava a imaginar un món paral·lel.
I jo ja no seguia el professor.
Ja no sabia si s'havien de fer deures o de què anava el tema.
I ara, avui, vols fer divulgació de la neurodivergència.
Però, però, neurodivergència,
però no des de la victimització d'un món que no t'entén.
No, no, no, no.
Sinó d'una curiositat.
L'hem d'enfocar aquest programa com una curiositat
per entendre un superpoder amb contrapartides.
Sí, que hem de saber utilitzar.
Potser aquest ha de ser autor.
Una conversa des de la curiositat.
No una lliçó magistral.
Una finestra oberta a com funciona un cervell diferent.
Amb els superpoders i les contrapartides.
I el que això pot aportar al món.
I, com sempre, el nostre equip dels 700,
avui amb la versió mini,
Gemma, com estàs?
Molt bé.
Molt bé.
Preparada per parlar de...
Amb moltes ganes d'aprendre.
Sobretot d'aprendre.
D'aprendre, doncs, això.
Perquè tinc neurodivergència al meu entorn.
I tot el que sigui poder-ho, doncs,
aprendre com tractar-lo, com entendre'ls,
com benvingut sigui.
I el nostre equip dels 700 ja s'ha acabat.
Suficient, eh?
Jo val per 25.
L'Ernest, l'Òscar i el Xavi
no han pogut venir.
Però, per parlar de neurodivergències,
tenim un psiquiatre especialitzat
en neurodivergències infantils i juvenils,
incluent la TDA,
disregulació emocional,
trastors de conducta,
PEA.
L'Ivan Oller és coordinador de salut mental
infantil-juvenil
de l'àmbit ambulatòri,
el Consorci Sanitari del Maresme,
i metge del Centre Kafka de Mataró.
Benvingut, els 7 ciències.
Un plaer estar aquí.
Ha estat bé la introducció aquesta?
Ah, sí, perfecte.
Pensa que les introduccions
és com una foto,
però és una foto d'un instant
que a vegades no representa la totalitat,
però justament
amb aquesta,
que parlarem tots plegats,
amb conversa,
m'ha agradat molt això de conversa,
sense classes magistrals,
aquí amb petit comitè
i intentant, doncs,
compartir, no?
Els aprenentatges, al final,
se n'aprèn de tots els que xerrem en el moment.
7 ciències,
el programa de ciències
per tots els públics.
Què vol dir ser neurodivergent
o neurotípic?
Bé, de fet,
és un terme
que ara sí que és veritat,
que està molt en voga,
o ho fan servir
els mitjans de comunicació,
la premsa especialitzada,
fins i tot
arriba també al carrer,
i en el fons
són conceptes
que venen a dir
allò que se separa
de si, per exemple,
si tinguéssim en compte
féssim un símil,
una metàfora
amb el que és el transport,
diríem,
la carretera principal,
una autopista,
seria el concepte
dels neurotípics,
que, per entendre'ns,
són
aquells serveis,
si li podem dir així,
un servei
típic,
estàndard,
en el qual,
doncs,
serien aquests
que tots passen
per aquesta carretera
principal.
I, en canvi,
el tema neurodivergent
són aquelles varietats,
varietats,
a nivell cerebral,
que serien,
doncs,
que van per
mateixos camins,
o sigui,
el destí
sol ser el mateix,
però
per camins diferents
i no agafen
la línia recta,
doncs,
agafen viaranys,
però
dona riquesa,
diguéssim,
a una societat,
també aquí
podríem parlar
de creativitat,
etcètera,
etcètera.
I els,
home,
m'ha agradat,
eh,
el tema de
comparar
amb cotxes,
no està amb cotxes,
sinó amb rutes,
amb rutes,
amb rutes,
els cotxes no.
Els cotxes poden ser
el mateix.
És el mateix,
sí,
sí,
sí.
I,
digues?
No,
em sembla molt complexa
la línia fina
entre una persona
es pot diagnosticar
de neurodivergència
o no,
perquè aquestes rutes
no deuen estar
tan ben senyalitzades
ni marcades,
llavors,
on està aquesta línia,
no?
A més,
a més,
he fet servir la metàfora
expressament
pel fet que,
clar,
hi haurà moments
que tu agafes
un camí secundari,
passes pel secundari
i tornes al principal,
amb la qual cosa,
depenent de com el miris,
en un moment concret
aquest cotxe,
no?,
que aquesta persona
et diràs,
doncs està dins
del main road,
no?,
del camí principal
i en una altra foto
estarà en un altre
viarany
separat,
diguéssim,
de la resta.
Clar,
al final això és molt difícil,
de fet,
tu has fet servir un terme
que és diagnòstic,
clar,
el diagnòstic
ens du
a l'àmbit mèdic
i justament
aquí
hi ha un dilema,
hi ha un dilema
perquè
aquí l'Aletxis
ha parlat,
no?,
de TDA,
de regulació emocional,
testors de conducta,
TEA,
i tenen
una vertent mèdica,
sí,
però no absoluta.
I això vol dir
que a vegades
potser no es diagnostica,
ni cal diagnosticar,
però en un moment concret
la persona pot tenir,
doncs,
principalment en alguns temes
una neurodivergència.
Per tant,
el que vinc a dir
és que
una mateixa persona
pot ser neurotípic
amb alguns aspectes
i neurodivergent
amb uns altres.
I per tant,
això no és diagnòstic,
això
podíem dir
que és més
una condició,
una manera
de fer
que ens entronca
també
amb el pluralisme
d'una societat,
no?,
que cada cop,
el que passa que diguéssim,
ens ha agradat sempre
el tema de la dicotomia,
no?,
els blancs i negres
i
de fet
hi ha
molts,
molta paleta de colors.
Bé,
és que de fet
és molt més fàcil
a nivell escolar,
per exemple,
que tots passin
pel mateix
aro,
no?,
diguem,
i és molt més complex
acceptar
aquestes diferències
i aquesta riquesa
plural,
no?
Sí,
de fet,
això,
Gemma,
ens du
a un tema
que ara,
per exemple,
a nivell acadèmic
en parlen molt,
no?,
els mestres i professors
que és,
ostres,
a classe tenim una varietat
perquè qui no té
no sé què
té una,
una altra cosa,
no?,
i a vegades
els veig una mica
perduts
perquè,
clar,
el problema d'aquí
és,
si tu no has estat
educat o preparat
a nivell de formació
de que et pots trobar
alumnes diferents,
penses que actuant
amb el main road,
no?,
és a dir,
amb aquest camí principal
tothom ha de passar
per aquesta carretera
i te n'adones
que n'hi ha,
que no passen
per aquesta carretera,
clar,
ni la veuen,
és que ni la veuen,
és que ni la veuen,
exacte,
correcte,
però a més a més
el problema que hi ha afegit,
que aquí hi hauria
també molt a parlar,
és el fet
que jutgen,
clar,
si tu no fas res,
bueno,
i dius,
vale,
va per l'altre camí,
però bueno,
jo el respeto
i l'anem acompanyant,
tot i que no sé
ben bé
què li passa,
aquesta seria
una visió més neutral,
però normalment
no és així,
el que se sol
és jutjar
i clar,
el nen,
infant,
adolescent,
doncs,
li manquen recursos
per adaptar-se
i per entendre's
i si la persona
que justament
et fa de docent
no t'acompanya
suficientment,
aquí hi pot haver
un tema secundari,
que potser sí que
llavors sí que
són temes més
de salut mental,
que és el fet
d'alteracions emocionals,
baixa autoestima,
sentir-se que no encaixes
en el grup,
etcètera.
I què inclou?
O sigui,
quines condicions
inclou-se
la neurodivergència?
Per exemple,
jo tinc una filla
que és dislèxica
i que tot això
ho hem viscut
en cans
perquè era com
és que és molt vaga,
no?
És molt mandrosa,
no és veritat?
o sigui,
és que tenia realment
un quel darrere
i una manera diferent
de veure les coses,
de llegir,
d'aprendre a llegir,
d'aprendre a escriure
i de comprensió lectora
i de moltes altres.
Llavors,
què entra dins
d'aquest paraigües
de neurodivergència?
Clar,
a veure,
jo,
per fer-ho fàcil,
per l'oient,
tot i que,
evidentment,
quan es fa un reduccionisme
es pot caure
justament en que
no s'entengui
lo suficient,
però,
per fer-ho fàcil,
jo el que et diria
és,
i tenint en compte
que estem parlant
més d'un tema
de desenvolupament,
no?
És a dir,
més encarat
en el que és
els infants,
adolescents.
Jo et diria
que la neurodivergència,
les condicions
que opten
en aquesta neurodivergència,
és tot allò
que s'escapa
del que es considera
un desenvolupament
estàndard normal.
A ser Esquerra?
Per exemple,
Esquerra ara,
per exemple,
està molt acceptat,
no?
I fins i tot,
degut a l'esport,
fins i tot...
Valorat.
Valorat.
Però això
no cal anar
massa lluny.
Fa 20 anys
hi havia molts articles
que deien
de reeducar.
Els hi lligaven?
De fet,
això no fa 20 anys.
Això no fa 20 anys.
Surtosament.
20 anys.
Jo me'n recordo
quan era petit
que deien
això
els amics
dels seus pares
que els hi havien fet.
Exacte.
Això fa més,
no?
Això de 20 anys
seria la part
de reeducar,
no?
Sense lligar
el d'allò,
però com
fer-li fer,
doncs,
fes aquestes coses
amb la dreta
i de fet,
de fet,
jo per exemple,
la meva dona
és Esquerra,
però com que la...
Ho sento, eh?
Ho sento,
em sap greu.
El més bo
és que jo soc minoria
a casa
perquè el meu fill
també és Esquerra
i som tres,
per tant,
jo soc
l'estrany,
perquè soc
el dreta.
El neurodivergent.
Sí, sí.
I aleshores,
ella,
el més curiós
és que segons què
ho fa amb l'Esquerra
i segons què
ho fa amb la dreta.
Clar,
m'ha sorprendre tant
que fins i tot
el meu nano
li va dir,
escolta,
però tu ets Esquerra
o ets Esquerra?
I ella
ens ho va explicar,
no?
Ens va dir,
escolta,
és que resulta
que quan era petita
els meus pares
no volien que
fos Esquerra
perquè
que si tallà
en tisores,
les tisores
no estaven adaptades...
Ara us explicaré
la mala mare
que soc.
L'Albert
és Esquerra,
el meu fill
de 26 anys.
Un altre.
Sí,
però el tema
és que un dia
li dic
ui Albert,
si talles els papers
amb les tisores
amb la dreta
i em diu
clar,
perquè mai m'has comprat
unes tisores
per Esquerra.
Clar,
clar.
Hòstia,
no hi vaig pensar...
O sigui,
és que ni pensar-hi.
Ni pensar-hi,
però és curiós
perquè aquest tema
que és tan senzill
jo vaig pensar
val,
doncs agafar-hi...
perquè a casa
tenim tisores
d'Esquerrans
i vaig dir
a veure,
agafo una d'Esquerrans
i ho fico
amb la meva dreta
a veure com es pot sentir
un Esquerra
i realment,
realment
és horrorós.
O sigui,
jo no m'ho puc imaginar,
clar.
Encoratgem l'audiència
a fer pràctiques
amb tallar
el tisor.
Per entendre millor.
Llavors,
era la broma aquesta
però ser Esquerra
en realitat
és una...
tot i que ara està
molt acceptat,
molt,
molt acceptat,
fins fa uns anys
podria haver estat
una part
de la neurodivergència.
Ah, efectivament,
efectivament.
Per això dic
que això també evoluciona
els temes aquests
de neurodivergència.
Però en el fons
la neurodivergència
és tot allò
que s'aparta
de la normalitat.
De fet,
de fet,
hem parlat d'Esquerrans,
també podíem parlar
de la condició sexual.
És a dir,
els homosexuals,
bisexuals...
Per tant,
amb això el que vull dir
és que aquí
amb el concepte
neurodivergent
hi entra
la cultura,
tots els aspectes
socials
i, per tant,
depèn dels llocs,
pot ser més
neurodivergent
o més neurotípic.
I és molt cultural,
té una base cultural
molt forta.
Molt, molt forta.
T'en vas d'un país
a un altre
i la teva neurodivergència
pot canviar.
Correcte,
i dic cultural
com també aquí
també hi afegeixo
la part religiosa,
que ara potser
la nostra societat
no està tan influïda
en aquest sentit,
però en el passat sí
i, per tant,
també marcava.
I cal tenir en compte
que la ciència
també ha estat afectat
per tots aquests condicionants
i la medicina
justament
no és aliena,
tot això.
Ara diré una cosa...
No la diré,
perquè és molt políticament
incorrecte.
Ara ens has deixat
amb les canes.
Però és el teu programa,
no?
És el teu programa.
Tu pots...
Nosaltres...
A veure,
tinc la sensació,
potser m'equivoco,
però ja...
S'utilitza el concepte
d'esperguen,
ja?
O ja no s'ha tardat?
Bé, no.
Realment
el seguim utilitzant.
Perquè
tinc la sensació
que hi ha una
concentració
d'esperguens
dintre del món científic
bastant alta.
Sí.
Sempre s'ha dit.
Sempre s'ha dit.
És que,
de fet,
per aprofundir
en segons quines àrees,
la condició
de com funciona
el teu servei
o la capacitat
de concentració
que et pugui...
Jo, per exemple,
sóc molt bona
a concentrar-me
en espais
molt curts de temps,
però a mi no em facis
concentrar-me
molta estona
a llarg temps
perquè no sóc potent
en això.
Llavors,
entenc
que la capacitat
de concentració
que tenim,
la capacitat
de com
ens relacionem
amb les persones,
amb l'espai,
amb l'estudi,
té molt a veure,
però és que llavors
el meu plantejament
és que tothom
és neurodivergent
en algun punt.
És que,
clar,
per això he fet servir
el tema
de les carreteres,
perquè tu quan vas,
tu et mous,
realment,
no sempre vas
per autopista.
A vegades t'agrada
no agafar la línia recta
per arribar a un destí.
A vegades el que vols
justament és
fer una mica més
de corbes,
camins una mica més
complexes,
i això
justament seria
el sinònim
de neurodivergència.
Per tant,
jo sóc del parer
que tothom té
quelcom
neurodivergent,
perquè forma part,
igual que,
per exemple,
cada cop ho diuen més,
els estudis
d'antropologia
i paleontologia,
del que és
l'ésser humà,
que dèiem,
bueno, no,
nosaltres som homo sapiens,
sí,
però han vist
que dins
de l'homo sapiens
hi ha reductes,
hi ha genètica
de l'homo erectus,
l'australopithecus,
vull dir que
s'estan adonant
que no eren
línies
tan clares.
Tan clares.
A vegades
no cal anar
a l'ADN
per veure
que hi ha
nerd dental,
tu vas pel carrer
i ja dius
ostres,
sí,
sí,
sí,
Tinc una
pregunta,
llavors,
dos comentaris,
un,
que
neurotípic
no és típic,
ser 100%
neurotípic
seria
excepcional?
Seria excepcional,
seria excepcional
perquè a més a més
jo crec
que hi ha una part
que és el fet
que el cervell
ha de ser,
i això passa
justament
amb el tema
genètic,
jo ho faig
per comparativa,
és important
que el tema
genètic
no tingui
puresa
100%,
que hi hagi
diversitat
perquè
és el que
afavoreix
l'evolució.
Ara seré
políticament
incorrecta.
Els borbons.
Pots dir-ho més
ara?
Gemma,
què has dit?
però sí,
sí.
Sí,
m'ho matiu.
Llavors,
mira,
el Xavi
ens acaba de comunicar
que no pot
marir.
L'altra pregunta,
ja,
endinsant-nos
en el món
dels trastorns,
una divergència,
una neurodivergència,
quan esdevé,
si esdevé mai,
trastorn?
Clar,
aquest ja és el tema
que sí,
aquest tema sí que
hauria de quedar clar,
no?
Perquè
justament
hem parlat
de condicions,
no?
Neurodivergència,
neurotípic,
però això no,
no és cap
correlat,
diguéssim,
de trastorn mental.
Els trastorns mentals
comparteixen
un fet
i és que
hi hagi
un patiment,
un malestar
continuat
que alteri
justament
el seu dia a dia,
el seu dia a dia,
vol dir el seu
funcionament global,
ja sigui social,
personal,
familiar,
acadèmic,
laboral.
Per tant,
pots tenir
una neurodivergència
i no
arribar a ser
un trastorn.
Sí, sí,
totalment.
Val,
pots tenir
una neurodivergència,
no arribar a ser
un trastorn
perquè
t'has,
com això,
he après
a tallar
el paper
amb la mà dreta.
correcta.
És a dir,
per adaptació.
Però en el fons
això també té
un sobrecost
emocional.
És a dir,
jo veig,
per exemple,
en el meu entorn
que et dic que en tinc,
perquè tant l'Albert
com la Carla
tenen alguna cosa
i jo,
per exemple,
estic convençuda,
tot i que no mai m'ho he mirat,
que tinc discalculia
perquè qualsevol cosa
relacionada amb números
hi ha un bloqueig,
no em sé,
les taules de multiplicar,
he de tenir alguna cosa
també de dis·lèxia,
però vull dir que
que hi ha alguna cosa,
el que passa és que
adaptativament
aprens a fer coses,
per exemple,
jo anava a comprar
de petita
i em feia pànic
que em tornessi
en canvi
perquè era incapaç
de calcular
què m'havien de tornar.
Però, clar,
arriba un moment
que tu vas buscant recursos
de manera que
a dia d'avui
ningú se n'adona,
de fet.
Una targeta de crèdit
és més fàcil,
però...
Llavors,
aquest cost adaptatiu...
Sí,
sí,
sí,
de fet,
el cost adaptatiu
és el que
ens allunya
o ens apropa
a una bona salut mental.
Evidentment,
la persona
que és neurodivergent
amb una alta
probabilitat
pot tenir
problemes
de salut mental,
però la salut mental
l'hem de veure
com un contínum.
O sigui,
el neurotípic
també té problemes
de salut mental.
L'únic que passa
és allò de la loteria.
Qui té més números
té més probabilitats
per que et toqui.
Estàs dient
que hi ha neurotípics,
però també
abans havies dit
que tothom
era neurodivergent.
Sí, sí,
però estem parlant
de proporcions.
És a dir...
O sigui,
gent amb
cinc normes
que li afecten la vida,
vols dir?
Efectivament.
És a dir,
al final,
el concepte
de neurodivergent
s'ha de mirar
com un espectre.
Pot ser més
o menys
neurodivergent.
Pot ser més
o menys
neurotípic.
I hi ha un llindàs
que si el traspasses...
El que passa
és que això,
diguéssim,
no t'ho puc demostrar,
eh?
Crec que hi ha
constància.
És a dir,
clar,
això és un tema
qualitatiu.
I, per tant,
tu no...
Ningú pot saber,
bueno,
però quin percentatge
de neurotípic soc,
no?
O neurodivergent?
no.
No tenim
aquestes escales.
Això no fa
que potser
en el futur
amb tot
l'estudi
de la neurociència
puguem saber
el servei
realment
com es comporta
i com
és de diferent
amb els altres.
Però així,
d'entrada,
jo et diria,
neurotípic,
podíem parlar
de concepte global,
un neurodivergent
és que té més coses,
té un percentatge
alt de neurodivergent
i neurotípic,
un alt grau
de neurotípic.
Però és que,
tornem al mateix,
és que,
havíem dit abans,
és que tots els serveis
són diferents
i aquí la clau
és com s'adatta
aquest servei
en un lloc.
I dic en un lloc
perquè,
fins i tot,
hi ha cultures
que el que aquí
consideraríem
un neurodivergent
en un altre lloc
no és un neurodivergent.
Bé,
també hi ha
la mateixa cultura.
Fa 20 anys
el neurodivergent,
no sé vosaltres,
jo el vaig aprendre,
bé,
suposo que fa més temps,
però jo el vaig aprendre
el desembre
del 2023.
Estava als Estats Units
i en van començar a parlar.
Havia,
potser sentit una mica,
però jo no sabia què era
i em van explicar
i llavors,
bueno,
va ser la meva introducció,
diguem-ne,
en una conversa
en un restaurant
en 2023.
Jo va estar molt relacionat
amb uns amics
que tenen un fill
amb aspecte autista.
Llavors,
clar,
jo aquí el que veig
són graus
o dificultats.
Efectivament.
Molt,
és a dir,
jo puc fer una vida normal,
soc autosuficient,
o no sé què,
però clar,
algú que té,
segons quina neurodivergència,
com pot ser l'aspectre autista,
no?,
que entenc que entra dins
de tot això.
Sí,
de fet,
el concepte neurodivergent,
amb el que més s'ha utilitzat,
és amb el TEA,
o sigui,
el trastorn de l'aspectre autista.
Aquest és el concepte.
el que passa és que després,
aquest concepte s'ha fet més maleable,
no?,
moldejable,
i s'ha anat en els temes
que són de l'adaptació del cervell a l'entorn,
no?,
i per això,
diguéssim,
podem tenir,
que potser aquí ve algú
i et parla de neurodivergència,
i per ell,
neurodivergència,
només és el tema de TEA.
Correcte.
Però,
però,
parlant del tema del trastorn de l'aspectre autista,
clar,
aquí és un exemple clar.
No és el mateix,
doncs,
parlàvem abans d'Asperger.
El terme Asperger,
que és el psiquiatre
que va,
va, diguéssim,
descriure un tipus de síndrome clínica,
i li va dir síndrome clínica,
per tant,
s'ha acabat coneixent com síndrome d'Asperger,
ara no s'utilitza en l'àmbit acadèmic,
perquè és el que es considera
el trastorn de l'aspectre autista
d'alt funcionament,
que, per tant,
són aquelles persones
que tenen més recursos
per adaptar-se a la societat.
Per això es diuen d'alt funcionament.
En canvi,
tenim trastorns de l'aspectre autista,
els que són més greus,
que se'n diuen no-verbals.
I, clar, els no-verbals
és que no hi ha comunicació
amb l'entorn,
amb la qual cosa ja us podeu imaginar
que són els que...
Sí, més complexos de poder.
I són els que la gent s'imagina.
Sí, correcte.
Són els que la gent s'imagina
quan parla...
Jo, a vegades, he escoltat,
i si ho he escoltat,
els nanos els he aturat
i dic, escolta,
com a insult,
ets autista,
perquè buscaven, justament,
insultar l'altra persona
a través del que ells coneixen
per autista.
Llavors, hem dit
que tenim el TEA,
els trastorns d'aspectre autista,
i quina...
Té coses...
Perquè a mi m'agrada
parlar una mica
del concepte aquest
popular,
de superpoders,
perquè són
aquestes diferències,
aquestes avantatges
d'utilitzar un camí
respecte a utilitzar
la carretera principal,
l'autopista principal.
Però també té
uns incompenients,
no?
Si agafes una...
Potser és molt escènica,
tens unes vistes espectaculars,
però després
trigues molt més,
no?
Sí.
El TEA, per exemple,
quines avantatges o quins...
Sí, quins superpoders?
Sí.
Mira, els superpoders,
ells tenen una capacitat
de centrar-se molt
en els detalls.
Coses que nosaltres
fiquem el pilot automàtic
i no ens adonem,
ells se n'adonen
d'aquelles coses
que canvien
i que en certs moments
poden ser molt importants
i a tu se t'ha passat per alt.
Tot el que és detallista,
ells tenen una gran capacitat
perquè seleccionen, no?
Són molt selectius.
Després, també,
hi ha una part,
fins i tot alguns,
en l'àmbit dels menjars, no?
Poden ser molt bons xefs
perquè són tan competents
o volen la perfecció,
tenen aquesta part més perfeccionista.
Clar, el problema és,
si tu ets molt detallista,
tens més tendència
a buscar la perfecció
i, per tant,
ets molt bo en certes coses
i, per exemple,
doncs un xef
que són uns menjars,
aquests gustos,
barreja d'aquests,
pam,
poden tenir aquest superpoder.
Un altre,
tema d'informàtica.
Com que són tan detallistes,
se n'adonen d'errors
i, de fet,
els bancs,
els bancs
i les empreses informàtiques
empren
molts,
moltes persones
amb TEA.
De fet,
els busquen.
De fet,
hi ha una empresa
aquí a Catalunya
que es diu
Especialistern
que el que volen
són joves
amb TEA.
I
TDH?
Per exemple,
quin seria el superpoder del TDH?
Val,
el TDH
és curiós
perquè,
de fet,
de fet,
ja
no sé qui va ser
el que ho va dir,
però
allò típic
ho diu
algun
algun científic
i després
es reprodueix
en tots els llibres
i ja no sabem
qui ho va dir.
no?
Quina és la font
principal?
Però
es diu que
gràcies als TDH
estem aquí
perquè
si no
encara estaríem
a la selva.
Clar,
penseu que
el TDH
la principal
és que
són molt moguts,
són molt hiperactius,
impulsius
i s'atreveixen
a fer coses.
A l'inici
dels homínids
el que estava aturat
tenia molta tendència
que el depredador
se'l crespia
i en canvi
el TDH
s'atreveix,
s'enfronta
i per tant
els que van sobreviure
diuen que tenien
moltes característiques
de TDH.
Curiós.
I la dislèxia?
Bé,
aquesta,
clar,
la dislèxia,
jo,
aquí és més complicat
veure
quin és
l'avantatge
pròpiament
de la dislèxia
perquè aquí
també hem de tenir
una altra cosa
a tenir en compte.
És a dir,
i això ho parlo
més amb talents,
no?
Si tu
t'adones
que hi ha un tema
que no se't dona bé,
hi ha una part important
que segurament
enfocaràs
el teu futur
cap a
un altre tema
que
se't adongui millor
i per tant
focalitzaràs més
cap a un tema
que
tu hi puguis
passar més temps.
I després
la pròpia
supervivència.
Correcte,
per això,
és la resiliència.
És a dir,
que tu desenvolupes
creativitat
o desenvolupes
mecanismes
d'adaptació
que fan
que el teu servei
també
es desenvolupi
d'una altra manera,
no?
I jo,
les persones que conec
amb altes capacitats,
per exemple,
algunes d'elles
són molt bones
en aquella àrea
d'alta capacitat
i en canvi
en una altra
més aviat
mediocres
en el sentit
que no se'ls dona bé
o més aviat
per sota
de la mitjana,
no?
Sí, sí.
Sí.
Sí, sí,
estic totalment d'acord.
Jo tenia
entès
que la gent
amb dislèxia
tenia més capacitats
visuals.
Bé,
clar,
perquè
és per això
que et dic
que al final
però jo crec
que això
jo no ho he llegit
que fos propi,
és a dir,
allò
intrínsec.
El que és intrínsec
és la dislèxia,
ha fet una zona
de la que és
l'àrea del llenguatge,
una zona de Bernicke
i àrea de Broca
i aleshores
això pròpiament
no et dona
una característica.
El que passa
que és el que dèiem,
que és gràcies
a la sobrecompensació
d'un mateix,
doncs dius,
ostres,
jo això
se'm dona pitjor,
busco altres coses.
De fet,
jo escoltant-te
penso
si el problema
no és ser neurotípic
o neurodivergent.
El problema
és que vivim
en una societat
que no està preparada
per res.
Sí,
sí,
sí,
jo sí,
penso igual.
El tema
justament
a vegades
li volem donar
explicacions a tot
i busquem
termes,
a mi aquest terme
de neurodivers
i neurotípic
no és que sigui
un terme
que m'agradi,
l'únic que
si això ajuda
a fer entendre
el pluralisme,
fantàstic.
Cet Ciències,
el programa
de Viles de Ràdio
que t'explica
la ciència
que t'afecta
de la manera
que t'interessa.
Segueix-nos
a les xarxes.
Busca'ns per
Cet Ciències Ràdio.
Ivan,
tenim una secció
on els nens
pregunten
i avui
l'Iris
de Vilassà de Mar,
a 7 anys,
ara els fa una pregunta.
Ei, Iris,
si dues coses bones
té el TDAH
per nens.
Molt bé,
Iris,
a veure si et respon
dues coses bones
que tenen
els TDAHs.
Per nens,
ha dit, eh?
Sí, per nens.
Una,
que sempre estan
disposats
a ajudar
els demés.
Una.
Dues,
que solen ser
divertits
perquè tenen
coses
entre meliadures
que fan una mica
de riure
i això sempre va bé
en pla juganer.
Sempre per tu
el TDAH
va amb H
o sense H?
Clar,
jo utilitzo
sempre amb H
perquè per mi
forma part
del mateix.
Perquè el TDAH,
sense l'H,
que serien els
que només tenen
dèficit
de tensió,
de fet,
també tenen
una part
d'impulsivitat,
el que passa
que predomina
la part
inatent.
Molt bé,
la...
una pregunta
que tenia
aquí,
però apuntada,
superimportant,
la neurodivergència
es cura?
Jo la pregunta
la canviaria.
S'ha de curar?
Canviem-la,
s'ha de curar?
Sí,
s'ha de curar?
Jo et diria que no,
no s'ha de curar.
És a dir...
Potser la societat
es cura,
no?
perquè...
Això és més interessant.
Això és més interessant.
L'exemple que has posat abans de...
Jo crec que com a exemple
de neurodivergència
que arriba al final
del seu recorregut,
que és el tema
dels escarrans,
que potser és el més madur,
ja deixa de ser un problema,
ningú el veu
com un problema,
de fet,
ja sobta
que algú
en algun moment
l'hagi vist
com un problema,
quan potser fa
100 o 200 anys
amb la Inquisició
mataven per això.
Llavors sí que creava
trastorns.
Sí, sí, sí.
Creava la mort.
No, però d'alguna manera
el fet que ja hi hagi
empreses
que estiguin valorant
la manera diferent
de pensar
o d'observar
o d'investigar
de persones
de l'especte autista
o d'altres,
ostres,
per mi ja és un abans,
perquè abans
els tancaven
en manicomis,
vull dir,
no sé...
Sí, sí, sí.
Sí, sí, no,
i en el fons
per això deia
la societat
s'ha de curar
en el sentit
d'acceptar
la diversitat
i la riquesa
que t'aporta.
I això aporta riquesa.
Perquè, de fet,
per exemple,
quan diem
el tema dels idiomes,
les llengües,
les cultures,
tot enriqueix
una societat
perquè són mirades
diferents
i, per tant,
totes juntes
conflueixen
en una millor
visió de la vida
i del nostre món,
passa el mateix
en aquí.
Sí, sí.
i en quin moment
passem
de,
doncs això,
no,
de tenir
aquesta fortalesa
a tenir
una discapacitat
forta
que,
és a dir...
Sí,
sí, sí.
Aquest,
jo crec,
que és el,
de fet,
també,
és el gran repte
de la societat.
Perquè,
com bé he dit abans,
la neurodivergència
comporta més riscos
o més vulnerabilitat
a nivell de...
no només mèdic,
eh?
Hem d'entendre
que el tema
de discapacitat
va més enllà.
És el tema mèdic,
és el tema social,
és el tema laboral,
acadèmic
i passa en aquest terme
sobretot
quan aquestes
neurodivergències
conflueixen
en que hi ha un trastorn,
eh?
Un trastorn del que sigui.
És a dir,
que realment impossibiliti
el que jo deia abans,
que hi hagi
un bon funcionament.
Clar,
si tu la divergència
la vius adequadament
i t'adaptes
i també tens l'entorn,
perquè, clar,
aquí també hem de tenir en compte
la primera nutrició emocional
que és la família
i després ve l'escola
i després ve la comunitat.
Llavors,
si a això hi ha un bon acompanyament
és més fàcil
que...
i aquí hem de considerar
la persona
com una edificació,
si hi ha uns bons fonaments,
hi haurà una bona construcció.
I en aquest sentit,
hem de parlar
de capacitats diferents
enfront del que
comúment es diu
com a discapacitat.
discapacitat.
Discapacitat ja seria
el fet
que
el sistema
en el qual viu
ja no...
la persona
no es pot adaptar
i necessita
ajuda
suplementària,
que seria,
doncs,
aleshores
tot el tema
de la...
de les discapacitats,
no?
que llavors hi ha
fundacions,
hi ha centres
especialitzats
per treballar
o per donar
fins i tot
cobertura,
no només acadèmica,
sinó laboral.
Un somni
que siguem capaços
com a societat
de treure el màxim
potencial
de cada una
de les persones
dins del seu
marc,
no?
Dins de la seva
singularitat.
I va avançant,
si mirem
en perspectiva
avança molt,
l'únic que
no som capaços
ni de tenir en compte
els nostres grans.
Els nostres grans
són oblidats
moltes vegades
i no és que tinguin...
O sigui,
a poc a poc,
però...
En perspectiva
sí que avança,
però...
és molt complex.
Parlant d'oblidats,
un segon, Alexis,
només,
com gairebé tot
en aquest món
tan patriarcal,
la medicina,
tots els estudis
mèdics
s'han fet en homes,
per tant,
la dona sempre ha estat...
De fet,
estem molt menys estudiades,
per tant,
tenim moltes més problemàtiques
a l'hora de tenir
bons diagnòstics.
En el tema
de la neurodivergència,
per exemple,
dones,
adultes,
autistes,
que no han estat
diagnosticades,
que han après
a adaptar-se
a l'entorn,
no?
Tot això,
com s'està tractant
dins d'aquest món?
Bé,
has tret un tema
que són les diferències
de gènere
que dins de la ciència
sempre hi han estat
i, justament,
el que tu comentes
és un cas paradigmàtic.
Sempre s'ha dit
que els autistes
eren,
amb una proporció
molt elevada,
d'homes,
o sigui,
nois,
i s'ha vist
que no és així.
El que passa
és que, diguéssim,
el que són criteris
diagnòstics,
tenien un
viatge
de gènere.
Per què?
Perquè,
justament,
parlem del cas
de
Trastor de l'aspecte
autista,
les noies
tenen una capacitat
molt més gran
de socialitzar,
ja sigui
per la pròpia,
el propi patriarcat,
no?,
que els desplaça
de qüestions,
doncs,
més esportives
o
més de
ciències.
Aleshores,
les noies,
des de petites,
se'ls promou
el tema
de cuidar
l'altre
i tot el tema
de cures
el que produeix
és socialització,
és la font
de socialització
primigènia.
Aleshores,
aquestes noies,
clar,
passen molt
desapercebudes,
hi ha un patiment
molt intern,
però que no surt
externament,
perquè és el que
anomenem masking,
és a dir,
que
emmascaren
els seus
problemes
interns
i des de fora
han passat
desapercebuts
pels clínics.
Sortosament,
sempre hi ha
algú que
obre
la porta
i
comença
a posar-hi
llum,
no?,
en aquest sentit.
I en els darrers
deu anys
és veritat
que els criteris
han canviat
i que hi ha
una visió
molt més
àmplia
per tal
de,
diguéssim,
ajudar
en aquestes noies.
Però sí que és veritat
que aquestes noies
les acabem
diagnosticant
molt tard.
Els nois,
doncs,
per posar
més o menys,
no sé exactament
quin és el decalatge
de temps,
però més o menys,
els nois potser
als vuit,
nou anys
es diagnostiquen
amb facilitat
i,
però es diagnostiquen
amb facilitat
per al tema
social,
eh?
Sí, sí, sí.
Perquè no s'adapten
en el seu entorn
i tenen molts
trastors de conducta
i llavors és això.
És a dir,
com que molesten,
aleshores
es diagnostiquen,
val?
Perquè són visibles.
efectivament,
són visibles
i porten una càrrega
i agressius potser.
Exacte, exacte.
I aleshores això
s'ha de posar solució,
no?
I les noies
ens apareixen
cap allà
als 15-16 anys.
És a dir,
ja en l'adolescència
no inicial,
sinó
una mica
ja més tardana.
Per què?
Perquè hi ha
més temes emocionals.
és el moment
d'una socialització
d'un nivell
més elevat
en el qual
requereix
una cognició social
que,
tot i haver fet
enmascarament,
no arriba
en el nivell
diguéssim
dels seus
i a flora.
Puc fer una pregunta
molt relacionada
amb això,
però que pot ser
absolutament
una patinada
que no té res a veure?
I
demano disculpes
a l'audiència,
però...
Tranquil, Alexis,
ets neurodivergent.
Podria ser
que aquests casos,
perquè tu estàs dient
ara diagnostiquen
els nens
amb 8 anys,
no?
Clar,
això no es feia
fa 30 anys.
Sí, sí,
correcte.
Llavors,
han arribat adults,
diguem,
i a vells,
gent,
diguem-ne,
potser
sense
diagnosticar,
sense haver tractament,
sense res,
no?
Pot ser que
hi hagi
violència
de gènere
o com es digui,
no sé com es diu,
ocasionada
o lligada
amb gent
que no té
el cap ben moublat,
diguem-ne,
que no té
uns bons fonaments.
Està clar
que els ben
amoplats
no el tenen.
La gent
que fa aquesta violència,
no?
Correcte,
però que està relacionat,
o sigui,
que hi hagi
alguna connexió
amb això
o no es pot saber?
a veure,
clar,
jo això ho desconec
perquè no
sóc especialista
en el tema
de violència
de gènere,
però així,
ara estem en un col·loqui,
no?
I posats a parlar,
home,
que podria haver
dificultats,
està clar,
està clar,
perquè molt sovint
la violència
de gènere,
el que hi ha
primiègiamente
és una manca
de comunicació
adequada,
no?
una comunicació
recíproca
en el qual
tu respectes
l'altre
i esperes
el mateix
cap a tu,
no?
Més aquí
li afegeixes
tot el que és
l'entorn
que,
diguéssim,
empodera
a uns homes,
no?
En el sentit
del patriarcat,
no?
Perquè al final
és el poder.
Si tu sents poder,
el que vols dir,
el que significa
és,
no, no,
és que s'ha de complir
el que jo dic,
jo tinc el poder.
Però, clar,
el pitjor que li pots
proposar
a qui té poder
és qüestionar-lo.
Quan li qüestiones
el poder,
allà es requereix
doncs,
tenir les idees
clares
de respecte
a la diferència.
Però jo et diria
fins i tot
en aquest sentit
i ara parlant de...
Jo em penso,
però un moment
m'hem anat
a l'1 d'octubre,
no sé...
Bé,
al final és això,
és l'empatia,
és l'empatia.
És empatia
cap a
cap als altres.
I és la validació
de la societat
durant molts anys
que la dona
és un ser inferior,
que tu pots pagar,
que tu pots abusar
i que tu pots fer
amb la dona
el que tu vulguis
perquè el poder
el tens tu,
però no només el poder,
sinó que a més a més
el tens legitimat
per una societat
i per uns polítics
i per una cultura
i per unes religions
que t'empoderen
i un aïllament
per les xarxes socials.
Ara ja
amb aquests algoritmes
que et fan consumir
exactament el que tu penses
ja es crea
que...
Et t'alimenten,
no?
Tens raó,
tens raó.
Estàs aïllat,
el silo aquest
en anglès,
estàs aïllat
en el teu món
i tot el que tu veus,
no veus molt més
perquè ja estàs
tot el dia enganxat
a una pantalla
i tot el que tu veus
és gent que fa
coses com tu
amb el que et penses,
et dona la sensació
que tothom pensa com tu.
Clar,
això és una distorsió cognitiva
que parlem des de la psicologia.
Jo sempre dic en els...
Jo quan parlo
amb els meus adolescents
els dic
no us creieu
el que surt
a les xarxes socials
perquè el que...
Com que saben
què és el que tu
estàs consumint
et van validant
el teu pensament
i et van fent creure
que tu tens la raó
perquè com que hi ha
altra gent
que pensa igual que tu
et penses
que és la veritat.
Però...
Però això justament
és el perill
que té cap a la democràcia.
Tots els temes extremistes
el que són
són distorsions cognitives.
Les persones
són menys crítiques
en el moment
que no coneixen
la part contrària.
És a dir,
l'ésser humà
ha evolucionat
i això ho parlo també
des de la salut mental.
És a dir,
tenir bona salut mental
vol dir
ser crític
amb el teu entorn
i justament
quan escoltes
la part contrària
als teus pensaments
això enriqueix
la teva salut mental
perquè tu busques
de dir
ostres,
i potser té la raó
o potser
jo no la tinc tota
i potser
haig d'escoltar
o afegir
el que diu
el meu
company
que en principi
té idees contràries.
Aleshores,
això realment
té un resultat,
té una acció diferencial
que és un enriquiment
en la societat.
Les societats avancen
no perquè tots
pensen igual
sinó perquè
malgrat les diferències
són capaços
d'unir-les
i produir
una societat nova.
Les societats
homogènies
no avancen.
De fet,
el conflicte
és l'oportunitat
de canvi
i d'evolució.
De fet,
els xinesos
ho tenen clar
quan parlen de crisi.
La crisi és oportunitat.
Totalment.
Només la crisi
és el que ens fa reflexionar
perquè si no
tenim el pilot automàtic.
Sí, sí.
Jo tinc una pregunta,
no sé si...
És sobre
les xarxes socials
i com afecten
la neurodivergència.
O sigui,
per un costat,
amb les xarxes socials
hi ha
tot un seguit
d'influències,
d'influenciadors
que han fet
en difós,
han fet divulgació
científica
del concepte
de neurodivergència
i d'un espectre
molt gran
del món
dels neurodivergents,
però per l'altra banda
hi ha aquest,
un factor,
diguem-ne,
d'aïllament,
de dopamina,
si vols,
quina visió
creu tens tu
de com
les xarxes socials,
els mòbils
o les tauletes
o tot aquest món tecnològic
influeix
i influirà?
I tant,
influirà molt.
Jo,
personalment,
el que penso
a xarxes socials,
com en tot,
tot descobriment
o tota invenció humana
té una part positiva
i una part negativa.
el que cal
és combinar
el món online
amb el món offline.
És a dir,
jo no penso
que les xarxes socials
directament
et portin a illar-te,
això és una decisió
que pren la persona,
i per tant
hem de creure
en la llibertat,
i la llibertat...
Sí,
és que...
Si tu visquessis
en un poble
tot ple de cocaïna
per terra,
tu tens la llibertat
de no esnifar,
de no esnifar cocaïna,
però si tot és cocaïna,
ostres...
Es fa més difícil.
Es fa difícil.
Es fa difícil.
Però hi ha un concepte
que es diu resiliència,
i la resiliència justament és
davant de les situacions
més complexes,
tu treure
la part teva
de dins
de
buscar
el teu propi camí,
no?
Ja ho sé.
Però no estem parlant
d'individus,
estem parlant de masses de gent.
No, no, ja, ja t'entenc.
Sí, sí,
les masses, evidentment...
És a dir,
tindràs un tant percent
molt alt de gent
que per temes familiars,
familiars
cada vegada més pobresa,
cada vegada
la gent ha de treballar més
i deixar els nens sols,
amb el que li dones al mòbil.
O sigui,
aquesta gent,
com arribaran,
no a vilassar,
sinó en general,
això pot fer molt de mal.
Sí,
pot fer molt de mal,
però aquí també...
I la llibertat està molt bé,
però clar,
en concret...
Sí,
però has d'afavorir
que hi hagi aquesta llibertat.
I aquí sí que
entren tot el que són
els poders públics,
punt número 1.
Ens estem apanyats.
Sí, no, no.
El que passa és que
els poders públics
és molt divers,
de fet, no?
Perquè pensem en l'Estat.
L'Estat,
jo ho tinc claríssim,
l'Estat tal com l'hem conegut
ja ha fracassat
i ho estem veient
actualment.
L'Estat no podrà
donar resposta a tothom
i, per tant,
el que hi haurà és...
Jo és...
Això potser és la part més neurodivergent meva,
eh?
Que és que jo penso, justament,
que anirem cap a comunitats més petites
que puguin donar respostes
molt més del dia a dia,
perquè el món globalitzat
ja el tens a les xarxes.
És a dir,
si tu vols saber del món,
realment agafaràs tot el món online
i allà hi serà tot.
La gent ja no consulta la televisió.
Veus els adolescents
i no hi ha ningú
que es miri les notícies.
El que miren són influencers
i se van buscant
els seus recorreguts.
Jo no penso que sigui tan negatiu,
en aquest sentit,
perquè si em poso
a l'altra part
del que era abans,
tots estàvem consumint
el que volia el poder,
que eren les notícies.
Les notícies anaven filtrades.
no es deia qualsevol cosa.
Però és que ara també.
Ara també,
però amb el tema online,
els adolescents
poden tenir més possibilitats
de consultar...
De buscar
opinions contràries.
Algoritmes.
El problema és
quan triomfa un TikTok,
que al final
el que estàs fent
és consumir,
i això crec que té
molt a veure
amb la neurociència,
amb com funciona
el nostre cervell,
consumeixes coses fàcils
en passar,
que no et fan
gastar energia,
no et fan pensar.
I això és el que
ens estan governant actualment.
Jo quan escolto
a Trump,
per exemple,
penso,
hòstia,
és que el que estan provocant
és consum
de masses,
de tontar-nos.
Jo tinc la sensació
que estem,
no sé si es diu
involucionant,
però en lloc
de seguir evolucionant
ens n'estem
com atrofiant,
no sé,
el cervell.
Jo tinc una visió
més positiva.
Me n'alegro.
Jo tinc una visió
més positiva
perquè jo
quan parlo
amb els adolescents,
jo el que veig
és
tenen més coneixements,
punt número 1,
tenen més coneixements
que nosaltres,
però els manca
ordenar-los.
Quan jo parlava
del sentit crític,
aquí ja està,
si són ells capaços
d'ordenar-ho tot,
realment
hi ha més possibilitats
d'èxit.
O sigui,
bàsicament,
una quantitat
de TDHs
que hi haurà
en el futur,
perquè ordenar
serà molt.
Bé,
ordenar des del punt
de vista
de pensament,
ordenar justament
tots els temes
que són
de canvis.
estem arribant
al final
d'aquest primer bloc.
Alguna cosa
que vulguis dir
que no haguem dit?
No,
em sento molt a gust
parlant amb vosaltres,
si us sembla bé.
Home,
i tant,
i tant.
No,
simplement per acabar,
ara que entrem
en la secció
d'indiferència artificial
i són preguntes
una mica diferents.
Així que et deixem
amb la secció
de l'Ernest
que avui
ens conduirà
la Gemma.
doncs l'última part
del programa
que és de l'Ernest
és de preguntes curtes
i respostes
al gust
que anirem mantenir
d'un convidat
en aquest cas tu.
Es diu
indiferència artificial
i les preguntes
és perquè en el fons
ens interessa.
Fes-te la part
de l'Ernest
que...
Ja m'esteu fent por,
eh?
Podem tallar
i tornar-ho a fer.
No, que vas,
això està superbé.
Sí,
és que l'Ernest
també té la seva
neurodivergència.
Com i quan vas saber
que volies dedicar-te
a això,
al que et dediques,
a la psiquiatria,
a la psicologia?
Val.
Jo, de fet,
des de petit
em volia dedicar
a la medicina.
Quan vaig entrar
a la carrera
als 18,
o pensava
en neurologia
o en genètica.
me'n vaig adonar
que la neurologia
era massa matemàtica,
era massa
que havia d'aplicar
coneixements
i prou
i vaig descobrir
que la psiquiatria
justament era,
diguéssim,
l'especialitat
que em permetia
ser més jo mateix.
És a dir,
una barreja
de coneixements
i una barreja
de creativitat
que em facilités
la comunicació
amb el pacient.
Molt bé.
M'agrada això
que et sents
més tu mateix,
no?
És bonic.
Anècdota.
Què vas fer de petit
fent ciència?
Alguna
rebessada?
Rebentar una granota.
Ostres,
ara sí que a veure...
No has de contestar,
eh?
Si no...
No,
però sí que t'haig de dir
que jo fins als vuit anys
en feia moltes,
eh?
Moltes entre maliadores,
eh?
Un trapella...
Un trapella important,
eh?
T'haig de dir
que em van,
diguéssim,
lligar a una cadira,
eh?
Déu n'hiro.
Sí, això que sembla rar
era així.
Diagnosticat o no?
No, no,
sense diagnosticar.
Després la cosa es va calmar.
Què és la realitat?
Uah!
Perquè aquí tinc una visió
molt constructivista, eh?
De la realitat.
Jo sóc dels que pensa
que és un compendi
entre el que hi ha
a la ment humana
de cadascú
i com s'adapta
en el seu entorn.
I, per tant,
pot ser que aquesta realitat
sigui diferent
per una altra.
Si vols fer
una pregunta breu,
l'última,
ha de ser breu.
Doncs, escolta,
estem a Vilassà,
Vilassà,
vermut.
Quin és el teu vermut
o quin seria el vermut
ideal per tu?
Uah!
Saps què passa?
que no sóc de vermuts.
I de cerveses?
O d'aigüeta amb gas,
però acompanyada?
De cervesa, sí.
De cervesa, sí.
I jo una cervesa...
La cosa que sóc una mica...
Cervesa amb llimona
és el que m'agrada més
perquè és més refrescant.
amb patatones,
olives o...?
Sí, amb unes olives...
Sí, sí.
Molt bé.
Molt bé.
Jo tampoc sóc de vermut,
però sempre m'imagino
l'estona de vermut
allà a Tardes.
Sí, això sí.
Doncs, així,
arribem al final del programa.
Ivan Uller,
moltes gràcies
per haver-nos acompanyat
al Set Ciències,
aquest capítol,
parlant de neurodivergències.
Molt agraït
d'haver compartit
amb vosaltres.
Gràcies.
Gemma Mateu.
Moltes gràcies.
Molt interessant.
Gemma Mateu,
moltes gràcies.
Gràcies.
El Robert Maza,
el nostre tècnic de so.
Moltes gràcies
també al nostre equip
de Set Ciències,
que no està,
i a tota l'audiència.
Moltes gràcies
per escoltar-nos
una setmana més.
Ja sabeu
que ens podeu trobar
al web de Vilasaràdio,
vilasaràdio.cat,
a les diferents
plataformes de podcast,
on, si vols,
si voleu,
ens podeu fer...
Likes.
Likes,
i com es digui,
ens podeu seguir
a l'Instagram
i us esperem
a la propera edició,
a l'FM
i al podcast
de Set Ciències.
Això ha estat
de Set Ciències.
Set Ciències,
el programa de Ciències
per tots els públics.